Final de Vacances d'Estiu!!!

Tot té un inici i un final i les vacances també. Després de dos mesos de vacances, d'anar amunt i avall pel país (hem fet 2500Km), estem contents de tornar a ser a casa sans i estalvis. Hem disfrutat dels nostres fills fent activitats que la resta de l'any no podem fer:Hem pescat orades des de la barca d'en Joan Lluís i l'Anna, al delta de l'Ebre, hem viscut la Festa del serpent de Manlleu i la festa major del poble, hem compartit uns dies meravellosos amb els avis a Villel de Mesa, un petit poblet de la provincia de Guadalajara i ens hem banyat a la platja de Roda de Barà a finals d'agost, perquè a mitjans de juliol vam operar en Pol Nabil de l'orella i no s'ha pogut banyar en tot l'estiu (ara es pot ficar a l'aigua però amb l'orella tapada i amb molt de compte).

Avui mentre mirava unes fotografies d'aquest estiu pensava en el privilegi que tenim,ja que tan en David com jo fem les mateixes vacances que els nostres fills, això suposa passar molt de temps junts i ens permet “fer molta feina”. Entenem-nos, vull dir que podem treballar aquells aspectes de la seva educació (sobretot hàbits i actituds) que necessiten més dedicació, més temps i més relaxació per part dels adults. Tan el seu pare com jo estem més tranquils durant les vacances i tot és més fàcil. El factor temps és determinant per educar, i els fills volen molt temps.

Estic contenta d'aquest estiu, tot ha anat bé, l'operació del meu fill ha estat un èxit, ja torna a tenir timpà, els viatges en cotxe han estat tranquils i sense incidents, hem gaudit de la família i els amics ....En fi , sóc una dona agraïda de viure, de tenir la família que tinc i amb molta il·lusió per iniciar una nova etapa professional com a mestra.

Gracies per haver-la parit

La Paula Soumiya ha fet 8 anys. Que gran que està!!!, Que guapa que és!!!, sembla mentida que sigui aquella petita de mirada viva que va clavar els seus ulls als meus i em va atrapar per sempre. Cada aniversari de la meva filla penso que a l'altra banda de mar, en algun lloc del país veí, hi ha una dona que es recorda que un dia va parir una nena. Penso que deu voler saber on és ella, penso que pensa com estarà, si la cuidarà algú i m'agradaria dir-li que si que la nena a qui va donar la vida segueix viva, que és una nena encantadora, desperta, carinyosa i sobretot una nena feliç. Que té una mare i un pare que se l'estimen molt i un germà que l'adora.

Aquest dia , no ho puc evitar, penso en la dona que li va donar la vida i li dono les gracies des del més profund del meu cor per haver-la tingut, per haver-la parit i perquè gracies a ella ara és la meva filla. No se per quin motiu va haver de renunciar a ella, no se la raó per la qual no la va poder cuidar, però segur que no va ser gens fàcil. Gracies, gracies i mil gracies per portar-la al mon i si pogués t'ho faria saber i et diria que et quedessis tranquil·la que la Soumiya ha sobreviscut i és una nena plena de vida.

Si pogués et faria saber que m'ha preguntat per tu, vol saber si et vaig conèixer, i perquè no te la vas quedar. Et faria saber que es posa trista quan pensa en tu i que se li fa un nus a la gola que gairebé no la deixa parlar. Jo li he respòs que no et vaig conèixer i que no sabria com trobar-te, però que tingui clar que tu l'estimaves i per això la vas deixar a l'hospital, perquè li salvessin la vida i perquè sabies que la portarien al Lalla Meryem on trobaria uns pares de debò que l'estimarien per sempre.

La Paula Soumiya ha fet 8 anys, Que guapa que és!!!, Que gran que està!!!.

Avui la mort ens ronda

M'ha trucat ma mare per dir-me que un oncle, el marit de la seva germana Carme, s'està morint a l'hospital de Sant Jordi. Això passa cada dia, és llei de vida, les persones naixem i morim però quan et toca de prop s'instal·la la tristesa al rebedor de casa nostra i ens condiciona.

Als nens, els parlem de la mort???, la veritat és que no ho fem gaire i crec que ho hauriem de fer, o en tot cas no amagar-los que la mort forma part de la vida i que les persones naixem i morim, com les plantes i tots els éssers vius.

Quan algú es mor, on va???, pregunten ells. La resposta variarà segons si som creients o no. Jo personalment crec en l'essència de les persones, en l'ànima, en l'energia....Potser quan ens morim el cos se'n va però l'anima viatge per l'univers i torna per visitar aquells qui ha estimat.

En tot cas les persones que moren no les veurem mai mes, però les podem tenir presents a les nostres vides perquè n'han format part, les hem estimat i estan “vives” en els nostres records. Crec que es bo que els nostres fills vegin que sentim dolor de perdre a éssers estimats, que plorem i que estem tristos. La mort és un aprenentatge per la vida i crec que no els hi podem estalviar.

Sant Jordi, una festa per a tota la família

Arriba Sant Jordi i com cada any celebrarem la festa del llibre i de la rosa. A casa fa dies que en parlem, quins llibres ens agradarien, perquè es regalen roses, què es una llegenda.... A en Pol Nabil li agrada molt Sant Jordi perquè és un cavaller i porta espasa, a la Paula li fa por pensar que cada dia una donzella era entregada al drac perquè se la cruspís. En fi entre llegenda i realitat ens trobarem el proper dimecres a la tarda a l'escola dels meus fills amb altres pares i mares, mestres i alumnes per a celebrar el Sant Jordi. Hi haurà paradetes de llibres on se'n podran comprar de nous i també paradetes on es podran intercanviar llibres, tu deixes un llibre que ja has llegit i n'agafes un altre que et faci patxoca. Es bonic, espero que el temps acompanyi!!!.

Al matí aniré a la paradeta que AFAC (Asociación de Familias Adoptantes en China) tindrà al passeig de Gracia núm 82, on hi haurà llibres de Xina, llibres infantils i també sobre adopció. És per aquest motiu que hi seré, doncs entre molts d'altres hi podrem trobar “Un Mar d'Amor, diari d'una doble adopció”, el llibre que vaig escriure dedicat als meus fills i que explica el procés de la seva adopció al Marroc. L'any passat ja hi vaig ser i em va agradar molt poder parlar amb la gent que el comprava. Uns el volien per a ells perquè estaven en ple procés d'adopció i volien conèixer experiències adoptives, altres ja havien adoptat però els feia ilusió veure un altre procés diferent al seu i d'altres volien fer un regal a persones que volien adoptar i creien que els agradaria començar a submergir-se en aquest “mar d'amor”. Va ser una experiència agradable que espero repetir enguany, gracies a la bona pensada dels amics d'AFAC que per segon any consecutiu posaran una paradeta al carrer per acostar els llibres a la gent.

Roma, ciutat per visitar amb nens

Hem tornat de Roma encantats, és una ciutat molt bonica, monumental, ideal per visitar amb nens i nenes. El que més ha agradat als meus fills ha estat el coliseum, és majestuós, colossal, i està molt ben conservat. Han trepitjat l'escenari real que havien vist en pel·lícules i llibres, sèu indiscutible d'aventures de romans i gladiadors. També els ha impressionat el Foro romà, encara que no tan ben conservat, s'endevina la grandiositat que deuria tenir, les escultures immenses de Bellini en moltes de les places romanes, la fontana de Trevi....Les esglesies i temples no els han cridat tant l'atenció, això que vam visitar el Vaticà, on per cert, just sortir de Sant Pere i un cop a la plaça, la Paula hi va deixar “un petit record personal” doncs no es trobava gaire bé i va vomitar tot l'esmorzar. Els nens no paguen als transports públics fins els 10 anys, cosa que s'agraeix i es molt recomanable comprar el “Roma pass”, un passi combinat que et permet utilitzar els transports públics i entrar a les principals atraccions turístiques....sense fer cua!!!!, doncs els portadors del passi tenen una guixeta propia. La trobada amb sor Antonia va ser molt emocionat, sobretot per ella, va estar molt feliç de veure els nostres fills, va quedar parada de veure en Pol Nabil tan gran. Mentre el mirava i li feia moxaines anava dient “Dios mio que grande está. ¿però cuantos años tienes?”...En Pol estava una mica aclaparat, no la coneixia i tímidament respongué “ vuit... ocho”. La Paula estava pioca, havia vomitat dues vegades i no tenia gana. Sor Antonia ens havia convidat a dinar al convent, ens van preparar “un banquet”: sopa de caldo, macarrons, llom rostit, i formatges. Ens havien preparat una taula rodona per a nosaltres en el menjador comú que vam compartir amb la resta de monges. Mentre dinàvem sor Antonia va compartir amb nosaltres els seus records del Lalla Meryem, com van ser els primers temps, els primers menors que hi van arribar (es recordava fins i tot el dia que va ser, tot i haver passat 30 anys),com hi va dedicar tota la seva vida per a trobar famílies pels infants que no en tenien (més de 4.000 de tot el mon, les primeres families estrangeres venien de països àrabs - dels emirats àrabs-, més endavant de França, d'Italia, d'Espanya,de Suissa, d'EE.UU ....). Li vam portar un àlbum de fotografies perquè veies tota l'evolució d'en Nabil i la Soumiya, li va encantar i mentre el miràvem va voler saber com havia anat la primera trobada amb els nostres fills. Li vam explicar amb pels i senyals i ella es va refermar en la convicció que eren els nens que ens van escollir a nosaltres i que no es podien assignar els menors, que havíem de ser els pares que “connectéssim” amb els nostres fills, que enviaven un senyal que només nosaltres érem capaços de captar i això és essencial per a establir el vincle amb el teu fill (sobre aquest tema n'haviem parlat moltes vegades amb ella, i sempre em deia que em deixés portar pel cor, que sabria captar el senyal del meu fill.... i així va ser). Li estaré sempre agraïda per les seves paraules, pel seu acompanyament en el temps d'espera (la trucava una vegada al mes), per la seva generositat i sobretot per haver estimat tant als nens i nenes del Lalla Meryem.

Vacances de Setmana Santa

Per fi han arribat!!!, ja les tenim aquí. Avui els nens pleguen del cole i ja tenim les maletes a punt per anar-nos-en a Roma. Ens encanta viatjar. Quan encara no teníem en Pol Nabil i la Paula, en David i jo viatjàvem molt. Ens agrada conèixer llocs, gent, cultures i maneres de fer diferents. Amb fills es fa més difícil viatjar, però ara els nostres ja són més grans i podem fer-ho sempre que la butxaca ens ho permet.No és el mateix comprar dos bitllets d'avió que quatre, el tiket del restaurant també s'ha de multiplicar per quatre, i les entrades als museus, i els transports urbans i...... En fi, tot i això marxem cap a Roma. Als nens els fa molta il·lusió i a nosaltres també. A més tenim un motiu afegit per anar a Roma i és que veurem Sor Antonia que per a nosaltres és una persona molt significativa doncs és la monja que ha estat gairabé 30 anys al “Lalla Meryem”i és la persona que ens va guiar en la Kafala dels nostres fills. Ara està jubilada i l'han traslladat a Roma. Ens fa il·lusió que vegi en Nabil i la Soumiya, com estan de gran i de macos, i agrair-li tot el que ella va fer pels nens i nenes de l'orfenat, com els cuidava, com els estimava. Penso que li agradarà veure que aquells infants tan remenuts que ella un dia va tenir als braços són feliços i tenen una família de debò i un futur ple de projectes.

Es fan grans!!!

Els fills es fan grans, en Pol Nabil farà 9 anys i la Paula en farà 8.Van a l'escola, molt contents, tenen amics i segueixen els aprenentatges amb tota normalitat. Quan surten de l'escola fan esport i música, on també tenen un nucli social de relació i disfruten de les activitats que ells han triat perquè els agraden. La seva jornada “escolar”, els dilluns i dimecres acaba a les 6 de la tarda i els dimarts i dijous a les 7:30. Quan van arribar a les nostres vides vam prioritzar el temps de dedicació als nostres fills i vam decidir que jo no em reincorporaria al món laboral a jornada complerta. Ja fa set anys que treballo com autònoma des de casa perquè em permet estar pels meus fills, portar-los al col·le, anar-los a buscar a la tarda, anar al parque a jugar, fer el sopar, banyar-los, sopar junts....Ara però, em puc plantejar tornar a treballar fora de casa, els meus fills van a l'escola, fan activitats extraescolars i tenen uns horaris més dilatats que em permeten pensar en tornar al món laboral. El que més m'agradaria seria una feina relacionada amb l'adopció. Fa 7 anys que realitzo tasques d'informació a les famílies adoptants, de relació amb els mitjans de comunicació i amb l'administració des de la Federació d'Associacions de famílies Adoptives i m'agradaria convertir-ho en la meva professió. Però, ai las!, això, ara per ara, és impossible. Tota la meva vida professional ha girat a l'entorn de la infància, primer com a mestra i després com a responsable de continguts infantils en l'àmbit audiovisual. Ara vull una feina que m'aporti satisfacció personal i a l'hora em faciliti seguir fent de mare, vull coinciliar la vida familiar i la laboral. Tornaré a l'educació, tornaré a l'escola i potser podré contribuir a donar a conèixer l'adopció, a sensibilitzar els docents, alumnat i famílies que l'adopció és una forma de fer créixer la família, tan vàlida i lícita com la biològica.

Em dic Nabil

El meu fill ja té 8 anys, sempre li hem dit Pol Nabil, es a dir que li vam afegir el nom de Pol davant el que ja tenia quan el vam conèixer. El fet es que d'un temps ençà vol que li diem Nabil. L'altre dia vam tenir entrevista amb la mestra i ens va comentar que a l'escola vol que els seus companys es dirigeixin a ell com a Nabil, també a casa ens ho ha comunicat. Quan signa els treballs ho ha amb el nom de Nabil. Va começar a demanar-ho just al tornar del nostre viatge al Marroc, el maig de l'any passat, em vaig pensar que seria una cosa passatgera, que era una autoafirmació, doncs li havia agradat molt el país, la ciutat de Rabat, la seva gent... Però no ha estat així, de passatger res de res, ell vol ser en Nabil. Jo,la veritat, és que gairebé sempre li dic Pol Nabil, és el que em surt, és el nom que li hem posat, el que consta en tots els documents, tot i que miro de respectar el seu desig i quan en sóc conscient li dic Nabil.
L'altre dia llegint el bloc d'en Roberto vaig veure que la seva filla també vol que li diguin el seu nom xinès i em va fer pensar que potser és cosa de l'edat, o que potser ja està bé que s'identifiquin amb el seu primer nom. Nosaltres tenim la Paula Soumiya, la nostra filla un any més petita, que de moment no ha mostrat cap preferencia pel seu nom d'origen, que com en el cas del nostre fill hem respectat i li hem afegit el da Paula. Com que queda molt llarg sempre li diem Paula i ens mengem el Soumiya. Si algú té informació sobre aquest aspecte dels fills adoptats o sap d'algun llibre de referencia li agrairé que m'ho faci saber.

La meva fada, el meu indi

Avui fa una setmana de la festa del carnaval, els meus fills el van celebrar a l'escola, van desfilar al pati, classe, per classe i alguns pares i mares els vam anar a veure. La Paula anava de fada, amb la seva bareta màgica i unes sabates de talò que li van fer molta ilusió. En Pol Nabil anava disfressat d'indi, però no d'un indi qualsevol, sinó de "gran jefe" amb un plumall de colors que li resaltava els seus immensos ulls negres. M'encanta veure'ls contents, disfruto quan ells disfruten i m'ho passo bé mirant-los. Deu meu, creixen tan de pressa!!!!, cal aprofitar tots els moments que puguem compartir amb ells. La vida es curta i cal aprofitar-la, viure-la amb intensitat i saber disfrutar d'aquest bocins de felicitat.

Normalitat de familia

Després de les festes tot torna a la normalitat. Els nens al cole, i els grans a treballar. Han sigut uns dies que hem disfrutat en família. El Nadal l'hem passat a Barcelona, amb els avis i la besàvia Francesca que el dia 24 de desembre va fer 96 anys i li vam regalar un àlbum de fotos dels nostres fills perquè el pugui portar al bolso i ensenyar-lo a les amistats, doncs li agrada lluir de besnets. El dia de Sant Esteve vam viatjar a Manlleu i ens hi hem quedat fins l'endemà de Reis. Vam fer cagar el tió a casa de la tieta Imma i els Reis han passat per casa els avis i també per casa nostra. Vam seguir la cabalgata dels reis fins la plaça de baix vila on varen ser acomiadats amb focs artificials. Suposo que aquest ha estat el darrer any que els nostres fills encara són inocents, dons ja tenen 8 i 7 anys respectivament i per això ho hem viscut intensament, anant a comprar els regals, embolicant-los ben bonics i fent mans i mànigues per amagar-los d'ells. Els fills es fan grans, segurament l'any que ve serà diferent, però intentarem que la màgia d'aquest dies perduri entre nosaltres.Som una familia que viu la normalitat de ser una familia doptiva. Els nostres fills saben del seu origen des de sempre i sovint fan preguntes del Marroc, de la seva vida abans que ens coneguessin, volen saber si al Marroc també hi passen els reis o si fan cagar el tió. Es un bon moment per parlar de la diversitat cultural, de les festes diferents que es celebren a les diverses cultures. Ells van escoltant i van assimilant. Sempre els parlem del respecte als altres,que siguem diferents ens enriqueix. Es fan moltes preguntes i nosaltres empre els diem la veritat intentant ajudar-los a entendre la seva vida, la nostra vida.

La meva filla també escriu un blog

La Paula Soumiya fa dies que em veu escriure al meu blog,vol saber què hi escric i el perque ho faig. Ahir, després de llegir "a nosaltres ja ens ha tocat la loteria" em va dir que a ella també li agradaria tenir un blog i escriure aquelles coses que li interessen. Així és que la vaig ajudar a fer un blog per a ella i aquí el teniu el blog de la Paula Soumiya.

Reflexions en veu alta. Els Regals dels fills

No crec que sigui bo pels nostres fills donar-los hi tot el que volen, quan ho volen, que sol ser “ara”, “inmediatament”.També crec que els nostres fills tenen massa coses; massa joguines, massa colors i llàpissos, massa llibres i contes,….. massa de tot. El resultat és que no valoren res, o que valoren molt poc el que tenen i que es pensen que han de tenir (posseïr) tot allò que demanen. S’acosten dies de fer regals, Nadals, Reis… i és una autentica bogeria la quantitat de regals que els nens reben. A casa hem parlat amb el meu marit, i hem decidit que els nostres fills tinguin un màxim de tres regals cadascún, cosa força complicada ja que entre els avis (materns i paterns), la rebesavia, els tiets (quatre, tres dels quals sense fills), els padrins (quatre, dos per cadascún) i amics som molta colla i al final encara que només facin un regal cadascún surt un nombre escandalós d’obsequis que no creiem sigui bo per l’educació dels nostres fills.
M’hi ha fet pensar el fet que jo sóc filla de família nombrosa, de pares treballadors i que van haver de fer molt sacrifici per tirar-nos endavant, que estudiessim, que tinguessim una carrera i un futur millor que el que havien tingut ells. Recordo que vaig desitjar una bicicleta durant molts anys i no la vaig tenir fins els 14 anys (una BH plegable, preciosa de color de mel), com la vaig disfrutar!!!, Els meus fills tenen bicicleta des dels tres anys, ja n’han estrenat dues cadascún i ho veuen tan normal, és com si tots els nens tinguessin bicicleta. Com diu ma mare “totes les masses piquen” i aquest any els regals seran racionats, per una questió educativa i de valors.

Ja fa set anys!!!

Aquesta setmana ha fet set anys que us vam conèixer. Per a nosaltres el 6 de desembre es molt més que la festa de la constitució. Per a nosaltres es el dia que us vam conèixer. Tu filla meva, eres menuda com una engruna, pesaves només 3 kilos tot i que estaves a punt de fer 6 mesos. Això sí, tenies la mirada molt viva, i des que vaig entrar a la sala on eres no em vas deixar de mirar i moure les cametes, fins que et vaig agafar a coll. Mai oblidaré la sensació que vaig tenir. Fins i tot ara em recorre un calfred per tot el cos quan hi penso. Des d'aquell precís moment em vas robar el cor i vaig saber que tu eres la meva filla. Mestre jo et tenia als braços va entrar el vostre pare amb un nen a coll , era rodonet, molt moreno i tenia els ditets a la boca. Em va dir "mira Mercè quin nen, té uns ulls molt tristos", me'l vaig mirar i vaig veure els ulls més tristos que mai hagi vist, d'aquells que no miren, que et traspassen però sense mirar enlloc, perduts.... El vaig acaronar i no va fer res. Se'm van omplir els ulls de llàgrimes, vaig mirar en David i ell em va dir " es diu Nabil". Així en un minut i mig el destí us va portar a nosaltres i un llaç invisible ens va unir a tots quatre en aquella petita habitació del Lalla Meriem. D'això ha fet set anys.

Només 2 de cada 10 nens espanyols juguen amb els pares

Entre 5 y 10 años.Los niños españoles ya casi no juegan con sus padres. Sólo dos de cada diez lo hacen a diario, y al llegar el fin de semana la
media apenas asciende a tres. Ésta es la principal conclusión de la Encuesta Duracell de Juguetes 2007, un estudio europeo realizado a
900 niños de entre 5 y 10 años y a sus padres para descubrir cuáles serán los juguetes más deseados en las próximas Navidades.
Aquesta es la noticia que publicava el diari 20 minutos d'ahir dijous 29. Em sembla sorprenent i preocupant que els pares i mares espanyoles no juguin amb els seus fills. Jo, vaja, més ben dit, nosaltres hem jugat i juguem encara, molt amb els nostres fills.No em se imaginar la vida sense jugar amb ells. Quan eren petits al parc o la platja amb la sorra fent figures amb la pala i la galleda, a casa amb el joc dels cubs de colors fent mil i un muntatges fins que queia tot a terra i tornàvem a començar, al joc d'endevinar parelles de figures iguals posades aleatoriament al terra (joc de memòria), i ara que són més grans anem amb bicicleta junts, fem gimnàstica, juguem als clics, llegim contes i llibres en veu alta i molts altres jocs que ara no detallaré per no cansar-vos. Però el cert és que no concebeixo la relació amb els meus fills sense el joc. Per a mí forma part de la nostra vida i crec que els ajuda a créixer, que ens ajuda a créixer a nosaltres com a pares i que enforteix la nostra relació. Es una pena que molts pares es perdin aquesta experiencia tan maca de compartir els jocs amb els fills. crec que es perden una part de la seva infancia i això ja mai més es recupera.

Més de cent famílies catalanes tenen encallada una adopció

Nepal i Rússia han canviat les normes i al Congo s'hi han trobat irregularitats | Catalunya deixa d'adoptar als dos Congos, Ucraïna i Haití, perquè no es garanteixen els drets dels infants | Més sol·licituds a Etiòpia.

llegir + a L'Avui

Es una realitat, hi ha països que no garanteixen la procedència dels menors i això els desqualifica com a països on poder adoptar. Les famílies adoptives volem transparència i claredat en els processos adoptius. Ningú vol ser mare d'un infant que ha estat arrabassat a la seva familia biològica o que ha estat donat sota coacció o engany. No podria dormir tranquil·la si penses que jo sóc mare perquè han pres aquest fill a una altra dona. Em sento privilegiada d'haver tingut l'oportunitat de parlar directament amb l'orfenat, d'haver fet la kafala sense intermediaris, de saber que havien nascut a l'hospital i la seva progenitora els va deixar acabats de néixer, d'haver pogut parlar amb l'infermera de l'hospital que els va atendre en els primers moments de vida i de saber que ningú els va reclamar.D'això, aquest desembre, ja farà set anys. Aquests infants, ara són els nostres fills. En Pol Nabil i la Paula Soumiya, els millors fills que poguéssim imaginar de tenir. El destí ens va unir amb un llaç invisible amb tanta força que serà per sempre més.

mama, quan tindré pits?

"mama, quan tindré pits?", m'engega, de sobte, la meva filla que té set anys. Em va deixar parada, de moment, i vaig trigar uns segons a respondre.
- Filla, tu ja en tens de pits, però encara no t'han crescut perquè ets petita (o potser no ho és tant???)
- vull dir quan els tindré com tu.
- Uiiii, encara falta molt (o no falta tant???), quan vagis a l'institut.
- Es que una nena de la classe ja els té una mica grossos!
- De debò?, Qui els té una mica grossos?.
- La Marina.
- No reina, la Marina és una nena una mica grassoneta i té sacsons, els pits també hi té una mica de greix i per això semblen més grossos.
-Ahhh! a quart, intervé el meu fill, també hi ha un nen que li passa el mateix, és grassonet i sembla que tingui pits. De vegades es burlen d'ell.
- Doncs molt mal fet, tothom és com és i ningú té dret a burlar-se de ningú. Espero que tu no ho facis.
- No mama, ja sé que no s'ha de fer. Quan algú es fica amb mi perquè sóc molt moreno, no m'agrada.
La Paula que està capficada amb el seu tema pregunta- quan tingui pits, em compraràs sostenidors?.
El temps passa molt i molt de pressa, fa quatre dies que li canviava els bolquers i ja em demana quan li compraré sostenidors. Val la pena estar per ells, val la pena viure el seu creixement, val la pena no perdre's la seva maduració i això vol dir temps pels nostres fills.

Petits plaers que fan la vida gran

Una de les coses que més m'agrada dels diumenges al matí es que no hi ha pressa. La norma es que no ens podem llevar abans de les 9h.i els nens la solen complir. Quan es lleven venen a la nostra habitació i els deixem ficar al nostre llit de matrimoni, els encanta!!!!.Es una estona per fer "Carinyos", per fer pessigolles.... una sinfonia de pells i petons que ens alegren el dia i ens fan sentir estimats i estimar. Gairabé sempre és la Paula la que inicia el joc, de vegades el seu pare i jo encara estem mig adormits i no paren fins que ens han despertat del tot. Li agrada obrir-nos els ulls tancats, posa un dit a dalt la parpella i un altra a baix fins que aconsegueix obrir-lo. En Pol s'acurruca molt a prop mentre fa uns sorollets guturals, com els dels gats quan els amanyagues. El joc dura fins que sento un- "mare tinc gana"-, es l'hora d'aixecar-nos i anar a esmorzar. Després mentre els grans llegim la premsa dominical, els menuts han tret la capsa de colors i dibuixen. Aquests som nosaltres, la família segons ha dibuixat en Pol Nabil.

Escapada sense nens

Que ve que va tenir un cap de setmana per a nosaltres dos sols! que ve que va descansar de nens! que ve que va anar de "novios"de tant en tant!. Aquest cap de setmana ha sigut pel meu marit i per a mi. Hem anat al cinema, a sopar fora de casa i hem fet la ruta del tast de vins Ens hem allotjat a "Villa Engracia", un antic balneari prop del monestir de Poblet, on ens han tractat com a reis. El lloc té molts anys, però és net i polit. Té aquell encant decadent que tan m'agrada.Sóc molt feliç sent mare i fent de mare dels meus fills, m'agraden els nens i disfruto estant amb ells, però també sóc DONA i de vegades costa de sentir-t'hi. Agraeixo que poguem fer aquestes escapades, gràcies que la Montse, la meva sogra, es queda amb els nens (gràcies Montse!!!!). Ells estan encantats de dormir a casa els avis i nosaltres també. Es saludable tan per ells com per a nosaltres. La meva filla ja feia dies que deia -mama, quan anireu de novios???, perquè saben que es queden amb els avis i els porten al cinema, surten al parc i sobretot els consenteixen. Que també crec que es bo. Les normes ja les marquem nosaltres, els seus pares.Així doncs tots quatre hem carregat piles fins a la propera sortida..... d'aquí tres o quatre mesos.

Mama, els nens es compren?

Aquest dies es inevitable que els meus fills, al igual que molts d'altres nens i nenes, hagin vist les noticies del suposat segrestament de nens al Txad. Mama els nens es compren?, em pregunta la meva filla. No filla les persones no es poden comprar ni vendre. Doncs a aquest nens, Que els ha passat?. Li explico que unes persones els van anar a buscar per portar-los a França pensant que tindrien un futur millor, però que es van equivocar, ja que cap nen es pot treure del seu país d'origen sense una sentencia judicial, sense un paper d'un jutge que ho autoritzi. Ràpidament s'aixeca del sofà, s'acosta a l'estanteria i agafa la seva carpeta “de papers importants” (es una carpeta on hem recollit tota la documentació de la seva kafala i posterior adopció). Me la porta i ens la mirem, la seva partida de naixement escrita en àrab, el document que ens diu que el seu cognom era fictici, la sentencia judicial de kafala, el permis per sortir del país.... mirem els “seus papers” i comentem el que ja hem comentat mil i una vegades, quin dia ens vna donar aquest o aquell document, què varem sentir quan els vam treure de l'orfanat, l'emoció de la primera nit que vam passar junts...... Al cap d'una estona, visiblement satisfeta els deixa a l'estanteria, torna al meu costat i em fa un petò. Agafades de la ma acabem de mirar el TN.

respondre amb honestedat

Unes colonies donen molt de si. La meva filla ha tornat carregada de preguntes, pero la més important és la de si te dues mares. (Ja he explicat com ha anat la conversa). Crec que cal respondre les preguntes dels nostres fills amb honestedat, la dona del Marroc no és la seva mare, és la seva progenitora, la que li va donar la vida, però la meva filla no ha tingut cap altra mare que jo. Quan la vaig conèixer tenia 6 mesos i pesava 3 kilos, havia estat 4 mesos a l'hospital, on l'havien deixada al néixer i vomitava tot el menjar que li donaven. El primer dia que la vaig tenir als braços, quan ens vam mirar als ulls, li vaig dir que vindria a Barcelona amb nosaltres i que tindria una familia de debò. Vaig demanar permís per donar-li el biberó i la mainadera em va donar una toballola per cobrir-me la roba mentre la tenia aixecada perquè fes el rotet. Tothom esperava que obrís la boca i sortís a "xorro" tota la llet, com era habitual en ella, però no va ser així, va obrir una mica els llavis i va fer un rot treient ,només, una petita glopada de llet. La mainadera es va quedar al·lucinada, no s'ho podia creure. Em va dir: "li agrades, crec que t'ha entès quan li has parlat". Aquí va començar a ser la meva filla i jo la seva mare.