mare, jo sóc estranger???

Avui a l'hora de dinar,el meu fill em pregunta si ell és estranger ja que ha nascut al Marroc. Li responc que no ,que ell no és estranger ja que té la nacionalitat espanyola. Em mira amb els seus immensos ulls negres i després d'una petita pausa, diu...
-però mamà, jo he nascut a un altre país, llavors sóc estranger. Li pregunto d'on ho ha tret això i em diu que a la tele ha sentit que aquells que han nascut fora són estrangers i com que ell ha nascut al Marroc és estranger. Ens assentem al sofà i parlem què vol dir ser estranger, què vol dir ser espanyol, que quan va ser adoptat per nosaltres es va convertir en “espanyol”. Torna a fer cara de circumstàncies i em diu:
-així quan jo vagi al Marroc seré un estranger allí??”-
li contesto que sí, ja que té passaport espanyol i veig que noli agrada. Tot seguit em deixa anar que ell és marroquí, que ha nascut al Marroc i que li agradaria conèixer els seus progenitors.
- potser tinc avis i tot-, em diu.
Li responc que això és difícil, doncs la seva mare marroquina el va parir a l'hospital i el va deixar allà sense donar cap informació sobre ella. Tot convençut em diu que hauríem de parlar amb l'alcalde de Rabat i demanar-li tota la informació de la senyora que el va parir a ell,
-els alcaldes ho saben tot- , diu mentre gesticula amb les mans.
Li faig veure que això no és gaire probable. L'abraço i li dic que quan ell vulgui tornarem al Marroc i que investigarem plegats els seus orígens.

Ho trobo tan humà el que li passa al meu fill!!!, suposo que tothom vol saber d'on ve, com són els seus pares biològics, si te avis.... Però no em pensava que m'ho demanés tan aviat, tot just farà 9 anys!!!. Jo em pensava que això ens tocaria viure-ho a l'adolescència (3 o 4 anys més tard) però a casa nostra s'ha avançat. Amb el seu pare havíem parlat que quan tinguessin 12 o 13 anys faríem un viatge per tot el Marroc perquè coneguessin bé el país, però vistes les circumstàncies potser ho haurem d'avançar.

Sant Jordi, una festa per a tota la família

Arriba Sant Jordi i com cada any celebrarem la festa del llibre i de la rosa. A casa fa dies que en parlem, quins llibres ens agradarien, perquè es regalen roses, què es una llegenda.... A en Pol Nabil li agrada molt Sant Jordi perquè és un cavaller i porta espasa, a la Paula li fa por pensar que cada dia una donzella era entregada al drac perquè se la cruspís. En fi entre llegenda i realitat ens trobarem el proper dimecres a la tarda a l'escola dels meus fills amb altres pares i mares, mestres i alumnes per a celebrar el Sant Jordi. Hi haurà paradetes de llibres on se'n podran comprar de nous i també paradetes on es podran intercanviar llibres, tu deixes un llibre que ja has llegit i n'agafes un altre que et faci patxoca. Es bonic, espero que el temps acompanyi!!!.

Al matí aniré a la paradeta que AFAC (Asociación de Familias Adoptantes en China) tindrà al passeig de Gracia núm 82, on hi haurà llibres de Xina, llibres infantils i també sobre adopció. És per aquest motiu que hi seré, doncs entre molts d'altres hi podrem trobar “Un Mar d'Amor, diari d'una doble adopció”, el llibre que vaig escriure dedicat als meus fills i que explica el procés de la seva adopció al Marroc. L'any passat ja hi vaig ser i em va agradar molt poder parlar amb la gent que el comprava. Uns el volien per a ells perquè estaven en ple procés d'adopció i volien conèixer experiències adoptives, altres ja havien adoptat però els feia ilusió veure un altre procés diferent al seu i d'altres volien fer un regal a persones que volien adoptar i creien que els agradaria començar a submergir-se en aquest “mar d'amor”. Va ser una experiència agradable que espero repetir enguany, gracies a la bona pensada dels amics d'AFAC que per segon any consecutiu posaran una paradeta al carrer per acostar els llibres a la gent.

L’Adopció internacional

Segons dades facilitades per l'ICAA sobre l'adopció observem un descens en els darrers anys, tant en el nombre d'infants arribats a Catalunya procedents d'altres països com en el nombre de sol·licituds presentades. Les adopcions internacionals van passar de 1.030 l’any 2006 a 880 el passat 2007, la qual cosa significa un descens del 14%. Respecte les sol·licituds d’adopció també es constata un descens, passen de 2.493 al 2006 a 1.859 al 2007.

Observarem que Xina i Rússia són els dos països majoritaris d'on procedeixen més de la meitat dels infants adoptats en els darrers 3 anys, tot i que han sofert una forta devallada. Mentre que la resta de països es mantenen en un nombre estable d'adopcions i alguns les incrementen com Kazakhstan i Etiòpia.

Si reflexionem sobre aquestes dades la primera cosa que se m'acut és que Xina ha modificat les condicions de tramitació (no accepten famílies monoparentals, demanen que els dos membres del matrimoni tinguin estudis secundaris, s'han d'acreditar un mínim de 10.000$ per a cada membre de la unitat familiar..). Això ha fet que moltes famílies que abans podien optar per Xina ara no ho puguin fer i hagin de buscar alternatives. Kazakhstan i Etiòpia s'han convertit en l'alternativa més viable i per això s'explica el seu creixement.

Respecte Rússia cal tenir en compte que tot l'any 2007 les Ecais que tramitaven al país han estat pendents d'acreditació per part de les autoritats russes i aquest fet ha creat incertesa a moltes famílies que han preferit esperar fins saber quines Ecais serien acreditades de nou.

Un altre element important és EL TEMPS, ja que any rera any, el temps d'espera per l'assignació d'un infant s'ha anat allargant en la majoria de països. Així a Xina s'ha passat d'encara no 1 any als 3 anys actuals. A Etiòpia i Kazakhstan també hi ha temps d'espera superiors als 2 anys, així com a molts països de sudamerica. Segurament hi ha més elements que expliquen aquestes dades, a mi d'entrada m'han vingut al cap aquests. Estaria bé donar-hi més voltes.

L'adopció a l'escola

Viatjant per internet he trobat un escrit molt interessant, titulat “La adopción en la escuela” d'un mestre de parvulari on explica la seva experiència a classe el dia que parlaven dels mamífers (i per extensió els humans) de com les seves cries es gestaven a la panxa de les mares. Una nena que és adoptada, va replicar que ella no havia estat a la panxa de la seva mare, que havia estat a la panxa d'una senyora que no la podia cuidar i que la va deixar a un “hogar” perquè pogués tenir pares de debò. El mestre confessa que va estar a punt de tallar a la nena, per tal de corregir-la , però que la va deixar acabar i que els companys de classe li preguntaren si era un conte o era veritat el que havia explicat la nena adoptada. Ell, confessa que va aprendre d'aquella intervenció i que la majoria de mestres no estan preparats per afrontar aquestes realitats familiars i que tenen molta inseguretat de tractar aquest tema “tan delicat”. Crec que es una mostra evident de la falta de formació dels docents respecte a com tractar la diversitat de families i en concret del tema de l'adopció, dels orígens, de què vol dir ser pare i mare, de les diferents maneres de formar una família......La realitat social i familiar del nostre país ha canviat molt en els darrers anys i aquests canvis no han estat incorporats als currículums educatius ni a la formació dels docents. Cal començar a pensar molt seriosament en aquesta qüestió pel bé dels nostres fills i filles adoptades.