respondre amb honestedat

Unes colonies donen molt de si. La meva filla ha tornat carregada de preguntes, pero la més important és la de si te dues mares. (Ja he explicat com ha anat la conversa). Crec que cal respondre les preguntes dels nostres fills amb honestedat, la dona del Marroc no és la seva mare, és la seva progenitora, la que li va donar la vida, però la meva filla no ha tingut cap altra mare que jo. Quan la vaig conèixer tenia 6 mesos i pesava 3 kilos, havia estat 4 mesos a l'hospital, on l'havien deixada al néixer i vomitava tot el menjar que li donaven. El primer dia que la vaig tenir als braços, quan ens vam mirar als ulls, li vaig dir que vindria a Barcelona amb nosaltres i que tindria una familia de debò. Vaig demanar permís per donar-li el biberó i la mainadera em va donar una toballola per cobrir-me la roba mentre la tenia aixecada perquè fes el rotet. Tothom esperava que obrís la boca i sortís a "xorro" tota la llet, com era habitual en ella, però no va ser així, va obrir una mica els llavis i va fer un rot treient ,només, una petita glopada de llet. La mainadera es va quedar al·lucinada, no s'ho podia creure. Em va dir: "li agrades, crec que t'ha entès quan li has parlat". Aquí va començar a ser la meva filla i jo la seva mare.