Roma, ciutat per visitar amb nens

Hem tornat de Roma encantats, és una ciutat molt bonica, monumental, ideal per visitar amb nens i nenes. El que més ha agradat als meus fills ha estat el coliseum, és majestuós, colossal, i està molt ben conservat. Han trepitjat l'escenari real que havien vist en pel·lícules i llibres, sèu indiscutible d'aventures de romans i gladiadors. També els ha impressionat el Foro romà, encara que no tan ben conservat, s'endevina la grandiositat que deuria tenir, les escultures immenses de Bellini en moltes de les places romanes, la fontana de Trevi....Les esglesies i temples no els han cridat tant l'atenció, això que vam visitar el Vaticà, on per cert, just sortir de Sant Pere i un cop a la plaça, la Paula hi va deixar “un petit record personal” doncs no es trobava gaire bé i va vomitar tot l'esmorzar. Els nens no paguen als transports públics fins els 10 anys, cosa que s'agraeix i es molt recomanable comprar el “Roma pass”, un passi combinat que et permet utilitzar els transports públics i entrar a les principals atraccions turístiques....sense fer cua!!!!, doncs els portadors del passi tenen una guixeta propia. La trobada amb sor Antonia va ser molt emocionat, sobretot per ella, va estar molt feliç de veure els nostres fills, va quedar parada de veure en Pol Nabil tan gran. Mentre el mirava i li feia moxaines anava dient “Dios mio que grande está. ¿però cuantos años tienes?”...En Pol estava una mica aclaparat, no la coneixia i tímidament respongué “ vuit... ocho”. La Paula estava pioca, havia vomitat dues vegades i no tenia gana. Sor Antonia ens havia convidat a dinar al convent, ens van preparar “un banquet”: sopa de caldo, macarrons, llom rostit, i formatges. Ens havien preparat una taula rodona per a nosaltres en el menjador comú que vam compartir amb la resta de monges. Mentre dinàvem sor Antonia va compartir amb nosaltres els seus records del Lalla Meryem, com van ser els primers temps, els primers menors que hi van arribar (es recordava fins i tot el dia que va ser, tot i haver passat 30 anys),com hi va dedicar tota la seva vida per a trobar famílies pels infants que no en tenien (més de 4.000 de tot el mon, les primeres families estrangeres venien de països àrabs - dels emirats àrabs-, més endavant de França, d'Italia, d'Espanya,de Suissa, d'EE.UU ....). Li vam portar un àlbum de fotografies perquè veies tota l'evolució d'en Nabil i la Soumiya, li va encantar i mentre el miràvem va voler saber com havia anat la primera trobada amb els nostres fills. Li vam explicar amb pels i senyals i ella es va refermar en la convicció que eren els nens que ens van escollir a nosaltres i que no es podien assignar els menors, que havíem de ser els pares que “connectéssim” amb els nostres fills, que enviaven un senyal que només nosaltres érem capaços de captar i això és essencial per a establir el vincle amb el teu fill (sobre aquest tema n'haviem parlat moltes vegades amb ella, i sempre em deia que em deixés portar pel cor, que sabria captar el senyal del meu fill.... i així va ser). Li estaré sempre agraïda per les seves paraules, pel seu acompanyament en el temps d'espera (la trucava una vegada al mes), per la seva generositat i sobretot per haver estimat tant als nens i nenes del Lalla Meryem.