Huelga de hambre para recuperar a sus bebés desaparecidos

Guatemala. (EFE).- Las cuatro madres guatemaltecas, que hace ocho días iniciaron una huelga de hambre en las afueras del antiguo Palacio de Gobierno, abandonaron hoy su actitud, con la esperanza de reencontrarse con sus hijas secuestradas en 2006 para ser entregadas en adopción.

Aquesta és la noticia que publica la vanguardia, sembla mentida que passi però passa. Conec Guatemala. Per qüestions professionals hi he viatjat i també com a turista.Quan vaig coneixer Guatemala em va impressionar vivament, era a principis del anys 90. Un país molt bonic, però amb la gent molt trista, moltes dones no aixecaven la vista i no et miraven als ulls. Moltes d'elles no parlaven castellà i costava molt d'entendre't-hi. Però el que més em va impressionar va ser que en els 25 dies que hi vaig viure, vaig veure cada dia, si, cada dia, com desapareixien nens i nenes. Hi havia cartells amb les fotografies d'infants penjats a les parets de les cases, als busos, a les petites botigues, per a tot arreu. La imatge de les cares d'aquest infants em van acompanyar molt de temps. Un dia vaig viure una desaparició "en directe", érem un poblet turístic, on hi ha un mercat molt famós i de sobte una dona es posa a plorar i a cridar molt fort "mi hija" "mi hija", mentre assenyala a una parella estrangera, ella amb la cabellera rossa i vermella com una gamba , ell amb pinta "de guiri". Éren nord-americans i la dona els acusava d'haver robat la seva filla. En pocs minuts tota una munió de gent els va envoltar, venien de tot el mercat i van començar a cridar en contra dels estrangers, que si son unos roba niños, que si los matan para sacarles el corazon y de cop i volta tots els estrangers érem sospitosos de robar nens. Nosaltres anavem 5 persones, no especialment blanques, ni rosses, però es veia que érem estrangers. Ens vam espantar tant que vam fugir de la plaça del mercat com vam poder, amb el cor a mil i amb una tristesa infinita per aquelles criatures desaparegudes i per les seves mares. Aquell dia em vaig prometre que si mai adoptava una criatura no ho faria a Guatemala i que voldria estar segura que no havia estat robada ni aconseguida amb enganys i males arts.
Anys més tard, quan el meu marit i jo ens vam plantejar adoptar ho vam fer en el país que més ens agradava: el Marroc però també perquè ens oferia un tracte directe amb l'orfenat, sense intermediaris i perquè hi havia una transparència absoluta en l'origen dels menors.