M'ha trucat ma mare per dir-me que un oncle, el marit de la seva germana Carme, s'està morint a l'hospital de Sant Jordi. Això passa cada dia, és llei de vida, les persones naixem i morim però quan et toca de prop s'instal·la la tristesa al rebedor de casa nostra i ens condiciona.
Als nens, els parlem de la mort???, la veritat és que no ho fem gaire i crec que ho hauriem de fer, o en tot cas no amagar-los que la mort forma part de la vida i que les persones naixem i morim, com les plantes i tots els éssers vius.
Quan algú es mor, on va???, pregunten ells. La resposta variarà segons si som creients o no. Jo personalment crec en l'essència de les persones, en l'ànima, en l'energia....Potser quan ens morim el cos se'n va però l'anima viatge per l'univers i torna per visitar aquells qui ha estimat.
En tot cas les persones que moren no les veurem mai mes, però les podem tenir presents a les nostres vides perquè n'han format part, les hem estimat i estan “vives” en els nostres records. Crec que es bo que els nostres fills vegin que sentim dolor de perdre a éssers estimats, que plorem i que estem tristos. La mort és un aprenentatge per la vida i crec que no els hi podem estalviar.
divendres, 13 de juny del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Penso igual que tú. Desgraciadament vivim en una cultura on no en parlem gens de la mort, i els hi volem estalviar als més menuts. I són vivències que hem de passar tots junts.
I tant, jo tambè ho tinc clar. Ha estat positiu de parlar-ne i que els meus fills em vegin trista perquè la meva mare està molt trista tambè penso que es bo. Les persones adultes també tenim sentiments i plorem quan estem tristos. Som humans i som els seus pares.
Publica un comentari a l'entrada