dimarts, 26 de febrer del 2008

Noves formes de família. Els conflictes

Comença a ser preocupant que els mitjans de comunicació vagin difonen la idea que la adopció és “conflictiva”. En un article del passat diumenge a el periodico, sota el títol “Noves formes de família. Els conflictes. Falten experts per afrontar l'adolescència dels adoptats” parteixen de la idea preconcebuda que els nostres fills adoptats tindran més problemes quan siguin adolescents i que falten experts per tractar-los. Com a docent, he tractat més de 12 anys amb adolescents i les seves famílies, he vist adolescències molt problemàtiques i no tant problemàtiques. Però el cert és que quan hi ha comunicació amb els fills sempre és més fàcil. L'adolescència és un període complicat en la vida de les persones, tant les que han estat adoptades com les que no i tothom l'ha de passar. Potser volen dir, que a l'adolescència és quan ens plantegem qui som, d'on venim, a on anem i que els nostres fills adoptats se'ls farà molt present que han nascut en un altre país? doncs bé, jo els diria que si aquest adolescent ha establert bé els vincles amb els seus pares, si sap des de sempre que és adoptat, si es sent estimat, recolzat, respectat tindrà una adolescència com qualsevol altre jove, que s'enfrontarà a l'autoritat que representem els adults- pares i professors- i buscarà el seu paper en aquesta vida. Es cert que el fet que físicament no s'assembli a nosaltres i que tingui l'origen en un altre país pot representar “un plus” pel nostres fills adolescents, però la gran majoria de famílies ja ho tenim present. No vulguem veure problemes on no n'hi ha. No fem futurisme. Deixem que les famílies adoptives visquin amb normalitat l'etapa de l'adolescència i si els falta ajuda per a supera-la els hi donem, com a qualsevol altra família.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Em dic Nabil

El meu fill ja té 8 anys, sempre li hem dit Pol Nabil, es a dir que li vam afegir el nom de Pol davant el que ja tenia quan el vam conèixer. El fet es que d'un temps ençà vol que li diem Nabil. L'altre dia vam tenir entrevista amb la mestra i ens va comentar que a l'escola vol que els seus companys es dirigeixin a ell com a Nabil, també a casa ens ho ha comunicat. Quan signa els treballs ho ha amb el nom de Nabil. Va começar a demanar-ho just al tornar del nostre viatge al Marroc, el maig de l'any passat, em vaig pensar que seria una cosa passatgera, que era una autoafirmació, doncs li havia agradat molt el país, la ciutat de Rabat, la seva gent... Però no ha estat així, de passatger res de res, ell vol ser en Nabil. Jo,la veritat, és que gairebé sempre li dic Pol Nabil, és el que em surt, és el nom que li hem posat, el que consta en tots els documents, tot i que miro de respectar el seu desig i quan en sóc conscient li dic Nabil.
L'altre dia llegint el bloc d'en Roberto vaig veure que la seva filla també vol que li diguin el seu nom xinès i em va fer pensar que potser és cosa de l'edat, o que potser ja està bé que s'identifiquin amb el seu primer nom. Nosaltres tenim la Paula Soumiya, la nostra filla un any més petita, que de moment no ha mostrat cap preferencia pel seu nom d'origen, que com en el cas del nostre fill hem respectat i li hem afegit el da Paula. Com que queda molt llarg sempre li diem Paula i ens mengem el Soumiya. Si algú té informació sobre aquest aspecte dels fills adoptats o sap d'algun llibre de referencia li agrairé que m'ho faci saber.

dilluns, 18 de febrer del 2008

L'adopció sota sospita


Des de fa temps, en diferents àmbits – l'administració, els mitjans de comunicació, el món universitari- es difonen opinions “negatives” sobre l'adopció. Es va iniciar des de Benestar i família, quan per boca del llavors secretari de família, el Sr. Funes, “adoptar era un acte de neocolonització, que treia els infants del seu hàbitat, per portar-los a un món occidental que no tenia perquè ser millor que el seu”. Va continuar amb la campanya mediàtica de desprestigi de l'adopció basada en els fets ocorreguts l'estiu del 2006 al Congo, on famílies catalanes que tramitaven l'adopció en aquest país se'ls van assignar menors els quals la família biològica no havia renunciat. L'any 2007, la ONG francesa, Arca de Zoe, volia treure del Txad un centenar de menors de manera fraudulenta i recentment, el 8 de febrer, en unes jornades organitzades per CIIMU a Barcelona, l'adopció era posada sota sospita.
No se quins interessos s'amaguen sota aquesta onada de desprestigi de l'adopció. Però la realitat es tossuda, el cert és que l'adopció és una opció de maternitat /paternitat no biològica tan lícita com la biològica que cada vegada més famílies catalanes i espanyoles escullen per créixer. L'adopció ha deixat de ser tabú, s'ha normalitzat, i es vista per la societat com una opció possible per a tenir fills. Les famílies adoptants som famílies normals, que volem viure felices amb els nostres fills, tant els que han arribat a les nostres vides per via uterina o per via aeria. Sabem que els nostres fills adoptats tenen la característica de ser “adoptats”, és a dir han viscut un abandonament, han estat institucionalitzats, han patit carències emocionals i això ho tenim en compte. Els pares i mares adoptius hem de tenir temps per atendre les necessitats dels nostres fills, hem de tenir present les mancances que poden patir i estar disposats a suplir-les. Els nostres fills poden tenir problemes, els biològics i els adoptats, i com a pares haurem de buscar la millor solució. L'adolescència és una etapa decisiva en la vida de les persones, ens preguntem qui som, d'on venim, que volem... i és evident que pels nostres fills adoptats serà un moment on es plantejaran el seu origen i cal que ho tinguin molt clar, que n'hàgim parlat a casa amb tota naturalitat i que no tinguin cap dubte al respecte. Em preocupa que les opinions negatives de l'adopció puguin afectar els meus fills, em preocupa que puguin pensar que han arribat a la nostres vides de manera fraudulenta, em preocupa que puguin pensar que els hem “robat” a la seva mare biològica.... Crec que és molt perillós posar en un mateix sac totes les adopcions, crec que no es pot generalitzar. Pot ser que hi hagi algun cas d'adopció poc clar, però la gran majoria d'adopcions són legals, transparents, s'ajusten a la llei internacional i nacional i és totalment injust que es posi l'adopció sota sospita.

divendres, 8 de febrer del 2008

La meva fada, el meu indi



Avui fa una setmana de la festa del carnaval, els meus fills el van celebrar a l'escola, van desfilar al pati, classe, per classe i alguns pares i mares els vam anar a veure. La Paula anava de fada, amb la seva bareta màgica i unes sabates de talò que li van fer molta ilusió. En Pol Nabil anava disfressat d'indi, però no d'un indi qualsevol, sinó de "gran jefe" amb un plumall de colors que li resaltava els seus immensos ulls negres. M'encanta veure'ls contents, disfruto quan ells disfruten i m'ho passo bé mirant-los. Deu meu, creixen tan de pressa!!!!, cal aprofitar tots els moments que puguem compartir amb ells. La vida es curta i cal aprofitar-la, viure-la amb intensitat i saber disfrutar d'aquest bocins de felicitat.

divendres, 1 de febrer del 2008

Una escriptora d'origen marroquí guanya el principal premi de novel·la en català


Un bocí de realitat es va colar ahir en la somorta rutina dels premis literaris en català. Najat el Hachmi, una catalana que va néixer el 1979 a Nador (el Marroc) i viu des dels 8 anys a Vic, va guanyar ahir el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, amb un veredicte unànime del jurat. La novel·la premiada, L'últim patriarca, passa comptes amb la figura de la tirania paterna --a les famílies marroquines i a les que no ho són-- i és un reflex d'una nova generació que, va dir ahir l'autora, intenta fixar una identitat pròpia entre dues aigües, "que no és ni la d'aquí ni la d'allà" i que sobretot busca "la llibertat personal".
M'encanta, he de dir que quan ho he sabut m'ha agradat molt que la Najat el Hachmi sigui la guanyadora del Ramon Llul. Per tres raons: perquè és dona, perquè és jove i perquè és d'origen marroquí. Els meus fills també són d'origen marroquí i això fa que senti una especial simpatia per les persones marroquines. La Najat va anar a l'escola i va aprendre la llengua del país, llengua en la que escriu i pel que sembla força bé (no tinc el plaer d'haber-la llegit, però ho faré tan haviat com pugui).El model de l'escola a Catalunya funciona, encara que alguns s'entestin a negar-ho. Ella parla i escriu en català, en amazig i estic segura que també en castellà. Agraeixo que aquesta vegada un premi literari hagi sortit de l'endogamia endèmica que els afecta i hagi apostat per una escriptora desconeguda, jove i que no pertany a la burgesia catalana.