dijous, 27 de març del 2008

Roma, ciutat per visitar amb nens


Hem tornat de Roma encantats, és una ciutat molt bonica, monumental, ideal per visitar amb nens i nenes. El que més ha agradat als meus fills ha estat el coliseum, és majestuós, colossal, i està molt ben conservat. Han trepitjat l'escenari real que havien vist en pel·lícules i llibres, sèu indiscutible d'aventures de romans i gladiadors. També els ha impressionat el Foro romà, encara que no tan ben conservat, s'endevina la grandiositat que deuria tenir, les escultures immenses de Bellini en moltes de les places romanes, la fontana de Trevi....Les esglesies i temples no els han cridat tant l'atenció, això que vam visitar el Vaticà, on per cert, just sortir de Sant Pere i un cop a la plaça, la Paula hi va deixar “un petit record personal” doncs no es trobava gaire bé i va vomitar tot l'esmorzar. Els nens no paguen als transports públics fins els 10 anys, cosa que s'agraeix i es molt recomanable comprar el “Roma pass”, un passi combinat que et permet utilitzar els transports públics i entrar a les principals atraccions turístiques....sense fer cua!!!!, doncs els portadors del passi tenen una guixeta propia. La trobada amb sor Antonia va ser molt emocionat, sobretot per ella, va estar molt feliç de veure els nostres fills, va quedar parada de veure en Pol Nabil tan gran. Mentre el mirava i li feia moxaines anava dient “Dios mio que grande está. ¿però cuantos años tienes?”...En Pol estava una mica aclaparat, no la coneixia i tímidament respongué “ vuit... ocho”. La Paula estava pioca, havia vomitat dues vegades i no tenia gana. Sor Antonia ens havia convidat a dinar al convent, ens van preparar “un banquet”: sopa de caldo, macarrons, llom rostit, i formatges. Ens havien preparat una taula rodona per a nosaltres en el menjador comú que vam compartir amb la resta de monges. Mentre dinàvem sor Antonia va compartir amb nosaltres els seus records del Lalla Meryem, com van ser els primers temps, els primers menors que hi van arribar (es recordava fins i tot el dia que va ser, tot i haver passat 30 anys),com hi va dedicar tota la seva vida per a trobar famílies pels infants que no en tenien (més de 4.000 de tot el mon, les primeres families estrangeres venien de països àrabs - dels emirats àrabs-, més endavant de França, d'Italia, d'Espanya,de Suissa, d'EE.UU ....). Li vam portar un àlbum de fotografies perquè veies tota l'evolució d'en Nabil i la Soumiya, li va encantar i mentre el miràvem va voler saber com havia anat la primera trobada amb els nostres fills. Li vam explicar amb pels i senyals i ella es va refermar en la convicció que eren els nens que ens van escollir a nosaltres i que no es podien assignar els menors, que havíem de ser els pares que “connectéssim” amb els nostres fills, que enviaven un senyal que només nosaltres érem capaços de captar i això és essencial per a establir el vincle amb el teu fill (sobre aquest tema n'haviem parlat moltes vegades amb ella, i sempre em deia que em deixés portar pel cor, que sabria captar el senyal del meu fill.... i així va ser). Li estaré sempre agraïda per les seves paraules, pel seu acompanyament en el temps d'espera (la trucava una vegada al mes), per la seva generositat i sobretot per haver estimat tant als nens i nenes del Lalla Meryem.

divendres, 14 de març del 2008

Vacances de Setmana Santa


Per fi han arribat!!!, ja les tenim aquí. Avui els nens pleguen del cole i ja tenim les maletes a punt per anar-nos-en a Roma. Ens encanta viatjar. Quan encara no teníem en Pol Nabil i la Paula, en David i jo viatjàvem molt. Ens agrada conèixer llocs, gent, cultures i maneres de fer diferents. Amb fills es fa més difícil viatjar, però ara els nostres ja són més grans i podem fer-ho sempre que la butxaca ens ho permet.No és el mateix comprar dos bitllets d'avió que quatre, el tiket del restaurant també s'ha de multiplicar per quatre, i les entrades als museus, i els transports urbans i...... En fi, tot i això marxem cap a Roma. Als nens els fa molta il·lusió i a nosaltres també. A més tenim un motiu afegit per anar a Roma i és que veurem Sor Antonia que per a nosaltres és una persona molt significativa doncs és la monja que ha estat gairabé 30 anys al “Lalla Meryem”i és la persona que ens va guiar en la Kafala dels nostres fills. Ara està jubilada i l'han traslladat a Roma. Ens fa il·lusió que vegi en Nabil i la Soumiya, com estan de gran i de macos, i agrair-li tot el que ella va fer pels nens i nenes de l'orfenat, com els cuidava, com els estimava. Penso que li agradarà veure que aquells infants tan remenuts que ella un dia va tenir als braços són feliços i tenen una família de debò i un futur ple de projectes.

dimarts, 11 de març del 2008

Es fan grans!!!

Els fills es fan grans, en Pol Nabil farà 9 anys i la Paula en farà 8.Van a l'escola, molt contents, tenen amics i segueixen els aprenentatges amb tota normalitat. Quan surten de l'escola fan esport i música, on també tenen un nucli social de relació i disfruten de les activitats que ells han triat perquè els agraden. La seva jornada “escolar”, els dilluns i dimecres acaba a les 6 de la tarda i els dimarts i dijous a les 7:30. Quan van arribar a les nostres vides vam prioritzar el temps de dedicació als nostres fills i vam decidir que jo no em reincorporaria al món laboral a jornada complerta. Ja fa set anys que treballo com autònoma des de casa perquè em permet estar pels meus fills, portar-los al col·le, anar-los a buscar a la tarda, anar al parque a jugar, fer el sopar, banyar-los, sopar junts....Ara però, em puc plantejar tornar a treballar fora de casa, els meus fills van a l'escola, fan activitats extraescolars i tenen uns horaris més dilatats que em permeten pensar en tornar al món laboral. El que més m'agradaria seria una feina relacionada amb l'adopció. Fa 7 anys que realitzo tasques d'informació a les famílies adoptants, de relació amb els mitjans de comunicació i amb l'administració des de la Federació d'Associacions de famílies Adoptives i m'agradaria convertir-ho en la meva professió. Però, ai las!, això, ara per ara, és impossible. Tota la meva vida professional ha girat a l'entorn de la infància, primer com a mestra i després com a responsable de continguts infantils en l'àmbit audiovisual. Ara vull una feina que m'aporti satisfacció personal i a l'hora em faciliti seguir fent de mare, vull coinciliar la vida familiar i la laboral. Tornaré a l'educació, tornaré a l'escola i potser podré contribuir a donar a conèixer l'adopció, a sensibilitzar els docents, alumnat i famílies que l'adopció és una forma de fer créixer la família, tan vàlida i lícita com la biològica.