Converses amb la meva filla sobre "l'altra mare"

Avui érem a la cuina amb la meva filla, disfrutant de l’esmorzar pausat, com és força habitual els diumenges. De sobte la Paula em mira fixament i em diu :
- saps mama?, els nens i nenes de la meva classe em diuen que jo i tots els nens adoptats tenim dues mares.
- I tu què en penses?-
- Jo crec que si que tenim dues mares, una de debò que ets tu (aquest tema ja l’havíem parlat un altre dia) i l’altra mare que em va donar la vida. Oi que tu dius que sempre li estaràs agraïda???
- I tant que si, ja ho saps, ho hem parlat moltes vegades, si aquella dona marroquina no t’hagués portat al ventre i t’hagués donat la vida ara tu no series filla meva i per això li estic agraïda.
-Tu creus que la podem trobar aquesta dona, mama.? A mi m’agradaria veure-la.
- No filla, no crec que la puguem trobar perquè no sabem qui es.
- I als papers del Marroc, no diu qui era?.
-No ho crec filla, però si vols traiem els papers i ho busquem.
La Paula tenia els ulls negats i jo li pregunto què li passa, ella em respon que s’aguanta per no plorar però que quan pensa en la dona del Marroc que la va portar a la panxa es posa trista. Jo l’abraço i li dic que l’entenc, que es trist pensar que no pots conèixer la persona que et va donar la vida i que si té ganes de plorar que plori, que no passa res. Encara abraçada a mi em pregunta…
-Creus que s’ha oblidat de mi???
- No filla, jo crec sincerament que pensa en tu moltes vegades i que es deu preguntar què se n’ha fet de tu.
- Ho dius de veritat???
- I tant que si…. I a més penso que aquesta dona volia que visquessis i per això et va portar a l’hospital. Pensa que eres molt petita, vas néixer abans d’hora, als set mesos, només pesaves 1kg i si no t’hagués portat a l’hospital t’haguessis mor.
- I com ho sap això???
- El teu pare I jo vàrem anar a l’hospital on vas estar ingressada 4 mesos i vam parlar amb l’enfermera jefe. Ens va donar un informe del teu ingrés a l’hospital i de quan vas sortir per anar al Lalla Meryem.
- Podem veure aquest paper???. Ens aixequem i anem a la carpeta del Marroc. Mirem tots els documents. (Li encanta mirar la seva foto del passaport, era tant petita….encara no tenia sis mesos i pesava 3 kg. Era com una rateta….) Trobem l’informe de l’hospital, està en francès i el comencem a llegir. Es fixa que hi ha un nom…
- Pot ser el nom de la mare de panxa?
- Si, és el nom que va donar. Però no crec que sigui el seu nom verdader. Això és el que ens va dir l'enfermera. Que era una dona d’uns 35 anys, soltera. Li semblava però que aquella dona no era la mare sinó l’àvia. El més segur es que la teva mare fos una noia molt Jove. Em mira amb els ulls plens de llàgrimes i m’abraça. Jo també tinc llàgrimes als ulls i li dic que sempre que vulgui pot parlar amb mi. Està bé parlar d’allò que et preocupa. Ens aixequem, guardem la carpeta de documents i anem a vestir-nos, hem quedat d’anar a la platja per veure la presentació de Pirena. El seu pare i el seu germà ja estan a punt i ens esperen.