dimarts, 25 de desembre del 2007

Bones Festes


Són festes familiars, d'estar a casa amb els nostres.He demanat al meu fill que pensés en una felicitació per aquestes festes i ha decidit fer els tres reis. Per a ell és el més significatiu. Té 8 anys i encara està fascinat per la màgia dels Reis d'Orient, que porten coses per la gent.Aquí va la nostra felicitació dels Nadals. BONES FESTES.

diumenge, 23 de desembre del 2007

La meva filla també escriu un blog

La Paula Soumiya fa dies que em veu escriure al meu blog,vol saber què hi escric i el perque ho faig. Ahir, després de llegir "a nosaltres ja ens ha tocat la loteria" em va dir que a ella també li agradaria tenir un blog i escriure aquelles coses que li interessen. Així és que la vaig ajudar a fer un blog per a ella i aquí el teniu el blog de la Paula Soumiya.

dissabte, 22 de desembre del 2007

A nosaltres ja ens va tocar la loteria


Un 22 de desembre de fa set anys a nosaltres ja ens va tocar la loteria. Va ser el dia que el jutge marroquí ens va atorgar la Kafala dels nostres dos fills. Estàvem tan contents!!!. Vaig plorar d'alegria, mentre abraçada a en David li deia que altres anys estàvem pendents de si ens tocava la loteria, i ara ja ens havia tocat. Teníem la sentencia de kafala i el permís per sortir del país. Ens quedava només fer els tràmits d'obtenció dels passaports d'en Nabil i la Soumiya i els visats per entrar a Espanya. In Sha Alà.
Certamen som afortunats,tenim dos fills com dos sols. Alegres, desperts,carinyosos ....Cada 22 de desembre recordem que a nosaltres ja ens ha tocat la loteria.

divendres, 21 de desembre del 2007

Aprobada la llei d'adopció Internacional

Ahir dijous 20 de desembre el congrés dels diputats va donar llum verda a la nova llei d'adopció internacional. M'alegra que s'hagin tingut en compte les esmenes aportades perls diferents partits polítics, especialment l'esmena presentada per IU referida a la supressió de l'article 19.4 que impedia convertir en adopcions plenes les Kafales fetes per families españoles al Marroc.Ha triomfat el conveni de la Haya on es reconeix la Kafala com una mesura de protecció a la infancia desamparada en els paisos islàmics i que en el nostre país juridicament equival a una tutela dativa, fet que permet una vegada arribats a españa demanar la ADOPCIO PLENA d'aquest infant perque tingui la máxima protecció juridica. Es un dia feliç per a totes les families que tenim fills d'origen marroquí i per a totes aquelles que desitgen fer una Kafala al Marroc. He sel·leccionat el tall de noticia publicada pel País que fa referencia a aquest aspecte.
Al comienzo de su recorrido parlamentario, la adopción simple o menos plena constituida por autoridad extranjera, quedaba en el aire. En el texto final, esta inquietud se subsana: la ley incorpora una regulación que permitirá convertir estas adopciones en plenas en España en determinadas condiciones. Se salva así la posibilidad de que niños acogidos en tutela procedentes de países musulmanes, se integren plenamente en las familias que los cuidan y educan

llegir + en El País

dijous, 20 de desembre del 2007

Marruecos lanza un programa para la promoción de los derechos de mujeres y la infancia


Es una bona noticia per la infancia del Marroc i per les dones, col·lectius més desafavorits.
Marruecos contará a partir de enero de 2008 con un nuevo programa para reforzar los derechos de las mujeres y de los niños mediante el uso de tecnologías de la información y la comunicación, indicaron hoy los responsables de ese proyecto humanitario.
Representantes del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) y de la Organización Marroquí de Derechos Humanos anunciaron el lanzamiento de una página web y de un CD que facilitará a las mujeres y a los militantes de organizaciones humanitarias el acceso a información sobre los derechos de ese colectivo.

El proyecto, concebido bajo el nombre de WRCATI por esas dos instituciones, en colaboración con la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID), prevé la promoción de esa información para que esos derechos se ejerzan en la práctica y "contribuyan al desarrollo de la sociedad".

Con ello se pretende que "nuestra generación y las que nos siguen puedan vivir la integración de las mujeres en la sociedad a través de una revolución tecnológica realizada sin violencia", dijo en la presentación la directora regional de ese programa, Najad Rochdi.

Los datos a los que tendrán acceso serán de carácter legal en ámbitos como el social, económico, político y familiar y forman parte de una iniciativa que se está poniendo en marcha también en Jordania y los territorios palestinos y que ya ha sido aplicada en el Líbano, Túnez y Egipto.
Rocio Abad

dimecres, 19 de desembre del 2007

Viure a Rabat, treballar al "Lalla Meriem"

Navegant per internet vaig trobar un aquest escrit que tot seguit podreu llegir, està escrit per una monja franciscana que treballa al Lalla Meriem, orfanat de Rabat on vàrem anar a buscar els nostres fills. M'ha agradat com explica la seva feina amb els nens allí acollits, perquè traspua tendresa, tendresa que els nens reben i com a mare adoptiva crec que és de vital importància pel seu desenvolupament.
Al interior de los baluartes de la bonita ciudad de Rabat, capital de Marruecos, se codean obreros, burócratas, comerciantes, inmigrantes clandestinos, estudiantes y mendigos, pero sobre todo y por desgracia, los niños de la calle. En esta ciudad moderna donde la vida es cara en comparación con otras regiones del país, existe un fenómeno que no pasa nunca de moda: la generosidad, llamada corrientemente limosna. Si no, ¿como sobrevivirían al alto coste de la vida muchos pobres y excluidos? Algunos prefieren vivir de la mendicidad bajo una apariencia de pobres, pero este no es el caso de todos.
- “ Perdí a mis padres, a mis hermanos y hermanas, en las matanzas y la guerra civil que hubo en el Congo.
- Tengo 27 años, soy la mayor de una familia de 9 hijos de Nigeria donde la situación de las clases pobres es insoportable. Quise intentar mi suerte en España y he aquí que me encuentro fracasada en Marruecos”.La que se expresa así es una mujer de 27 años, de rasgos finos que vive de la mendicidad. Viste una túnica (djellaba) al estilo marroquí, se expresa en inglés y pronuncia algunas palabras en árabe.
Otro día, en el aparcamiento del mercado junto a la medina, veo a una pareja joven con su pequeño en brazos. Les doy los buenos días. Hablan en inglés y entablamos conversación. Ellos también piden limosna a los usuarios del aparcamiento. Me dicen que son de Ghana. Habiendo intentado la travesía del Mediterráneo y pasando por Marruecos, fracasaron en Oujda, en la frontera argelina. Después de un año de tentativas y de vida errante en vano, nació el pequeño John.
Más adelante encuentro a una mujer que vende vestidos de algodón. Me acerco a ella y le pregunto el precio. Cien dirhams cada uno. Le pregunto de dónde vienen los artículos: del Senegal, me dice ella.
- “Soy senegalesa y en este momento estoy con el alma en un hilo; lo que hago es ilegal, lo sé muy bien, pero no tengo otro remedio. Soy clandestina y no puedo conseguir la autorización de venta. La policía me sorprende a veces y me confisca la mercancía y me toca recomenzar de nuevo.
¡Son numerosos los niños de la calle que se preparan su pequeña droga, que duermen en cajas de cartón ante los lujosos hoteles de la ciudad! Se forman una personalidad fuerte y adulta que los arrastra a preferir a veces la calle, a las constricciones familiares o estructurales. Algunos han sido abandonados por sus padres. ¡Hay mucho que hacer! ¡Hay muchos abandonados!
El Centro Lalla Meriem donde trabajo, acoge a los niños abandonados. Son 165 niños de 1 a 26 años. Proporciono cuidados médicos a los que tiene una minusvalía, así como a los bebés, practicando la quinesioterapia y el estímulo precoz. Al principio mi trabajo no contempla la adquisición de buenas posiciones, sencillamente establece una relación de confianza. Todo empieza como un juego. Empleo medios simples para llamar la atención del niño: una muñeca, un osito, un canto, las cosquillas, los acariciadores, y sobre todo la inestabilidad del cuerpo porque los niños quieren moverse. También me doy cuenta cuando hay niños que parecen tristes, angustiados, nerviosos y turbados por el hecho de haber sido abandonados. Para ellos utilizo sobre todo la terapia de la risa que ayuda a la expresión corporal. Es una gran alegría constatar que la sonrisa y el reírse iluminan espontáneamente una cara triste. El reírse arrastra al niño algunos gestos y actividades que le ayuden a liberar sonidos y energía para agarrarse a la vida. He notado que en esta fase el niño se aferra a mí, como lo hacen con todas las personas que se ocupan de ellos; este es el caso de la mayor parte de los niños abandonados. Para el niño no se trata solamente de un juego, sino que se establece un lazo y una relación frente a la que quiere identificarse. En este momento hay que saber marcar las distancias sin herirlo, de lo contrario se haría más mal que bien en el momento de la adopción. Esta relación puedo compararla con las olas del mar, están en un continuo vaivén. Es decir que es importante saber dar mucho cariño y saber desaparecer.
Aquí en el centro de Lalla Meriem, en las habitaciones llamadas “nidos” mantengo el diálogo con los niños en el rincón de su cuna, hombres y mujeres anónimos del mañana.
Bibiane Nikiema, fmm

dijous, 13 de desembre del 2007

Reflexions en veu alta. Els Regals dels fills


No crec que sigui bo pels nostres fills donar-los hi tot el que volen, quan ho volen, que sol ser “ara”, “inmediatament”.També crec que els nostres fills tenen massa coses; massa joguines, massa colors i llàpissos, massa llibres i contes,….. massa de tot. El resultat és que no valoren res, o que valoren molt poc el que tenen i que es pensen que han de tenir (posseïr) tot allò que demanen. S’acosten dies de fer regals, Nadals, Reis… i és una autentica bogeria la quantitat de regals que els nens reben. A casa hem parlat amb el meu marit, i hem decidit que els nostres fills tinguin un màxim de tres regals cadascún, cosa força complicada ja que entre els avis (materns i paterns), la rebesavia, els tiets (quatre, tres dels quals sense fills), els padrins (quatre, dos per cadascún) i amics som molta colla i al final encara que només facin un regal cadascún surt un nombre escandalós d’obsequis que no creiem sigui bo per l’educació dels nostres fills.
M’hi ha fet pensar el fet que jo sóc filla de família nombrosa, de pares treballadors i que van haver de fer molt sacrifici per tirar-nos endavant, que estudiessim, que tinguessim una carrera i un futur millor que el que havien tingut ells. Recordo que vaig desitjar una bicicleta durant molts anys i no la vaig tenir fins els 14 anys (una BH plegable, preciosa de color de mel), com la vaig disfrutar!!!, Els meus fills tenen bicicleta des dels tres anys, ja n’han estrenat dues cadascún i ho veuen tan normal, és com si tots els nens tinguessin bicicleta. Com diu ma mare “totes les masses piquen” i aquest any els regals seran racionats, per una questió educativa i de valors.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Ja fa set anys!!!

Aquesta setmana ha fet set anys que us vam conèixer. Per a nosaltres el 6 de desembre es molt més que la festa de la constitució. Per a nosaltres es el dia que us vam conèixer. Tu filla meva, eres menuda com una engruna, pesaves només 3 kilos tot i que estaves a punt de fer 6 mesos. Això sí, tenies la mirada molt viva, i des que vaig entrar a la sala on eres no em vas deixar de mirar i moure les cametes, fins que et vaig agafar a coll. Mai oblidaré la sensació que vaig tenir. Fins i tot ara em recorre un calfred per tot el cos quan hi penso. Des d'aquell precís moment em vas robar el cor i vaig saber que tu eres la meva filla. Mestre jo et tenia als braços va entrar el vostre pare amb un nen a coll , era rodonet, molt moreno i tenia els ditets a la boca. Em va dir "mira Mercè quin nen, té uns ulls molt tristos", me'l vaig mirar i vaig veure els ulls més tristos que mai hagi vist, d'aquells que no miren, que et traspassen però sense mirar enlloc, perduts.... El vaig acaronar i no va fer res. Se'm van omplir els ulls de llàgrimes, vaig mirar en David i ell em va dir " es diu Nabil". Així en un minut i mig el destí us va portar a nosaltres i un llaç invisible ens va unir a tots quatre en aquella petita habitació del Lalla Meriem. D'això ha fet set anys.